El RALL 02

Joan Pau

Fa massa anys que tenim la bicicleta desbotada

Homenatge a Joan Pau Giné, exposició del Fiçó al Casal Jaume Ier de Perpinyà — Desembre 2022.

 

L’he conegut amb bermudes i samarreta de mariner fent bicicleta pels carrers del seu vilatge. I també jugant a la petanca amb magnífiques i lluents botxes " J.B. ". L’he conegut solitari i alhora rialler amb als llavis "Adiu ça va" molt abans que tingués l’èxit que tothom sap. Era a Bages, als anys 1960-1970.
Diferents fets van comptar en l'orientació de Joan Pau Giné cap a una cultura creativa. Fou la seva presència al grup Charles Fourier, on bufaven vents llibertaris abans del 1968 i "Théâtre des Aspres" que va fundar, i també -mes ja era després del 1968-, els lligams que tenia del costat d'Òpol, amb la comunitat del Cerf Volant, amb joves com en Michel Pagnoux, avui dia reconegut pintor i dibuixant de còmics que segueix vivint a les Corberes.
Allí se parlava de poesia, se llegia i comentava la revista surrealista Phases (impulsada per Eduard Jaguer), també s'hi feia proeses mediùmniques per fer girar taules i enmig de fumateres amb perfums més o menys exòtics se feia obra col.lectiva i s'escrivia poemes automàtics, cadavres-exquis, etc... L'espai musical de l'època el conreuaven els Brassens, Brel, Ferrat, Ferrè,... Era també el temps emergent dels "yé-yé", al qual la cançó catalana, del grup Guillem de Cabestany al grup l'Agram, va girar l'esquena.
L'ambició inicial de Joan Pau fou escènica, poètica i lúdica, inspirada per gent com Francis Blanche, Pierre Dac o un Pierre Desproges. Més tard vingué una dedicació catalana, amb presa de consciència i actuació. Fou al tornar a Bages, després d'estudis a Lió i Montpeller. Aleshores féu l'aportació de la seva lletra i de la seva música, així com de la seva presència escènica al moviment català cantant. S'hi va incorporar el 1975. El seu entusiasme creador el tirava més del costat d'un Raimon o d'un Pi de la Serra (figures dels cantants amb guitarrot) que no pas d'un Lluís Llach o d'un Jordi Barre.
Per militantisme? Un sentiment de catalanitat indiscutible. Mes sobretot un desig de regalar-se amb la parla rossellonesa que corria encara amb abundància pels carrers i que, ell manejava meravellosament. Parla amb la qual li agradava riure i fer riure, mes que no suportava pas veure-la escarnida pel primer vilaret vingut. Si, senzillament, aquest plaer de l'ús de la llengua, igual al plaer amb el qual un Boby Lapointe jugava amb la francesa.
La seva set lingüística s'abeurava al català d'Un Tal, del comediant escultor Han Coll (autor del monument als morts de Bages), o encara de l'Albert Janicot, escriptor de sainets com ara "En Parota, en Japota i Jo", de l'oncle Jep radiofònic i, clar, de la "gent de Bages", del pont dels aqüeducs a l'agulla dels carnassos.
Aquest arrelament popular l'apropà a Joan Cayrol, el lletrista d'en Jordi Barre, amb qui se lliga d'amistat, fins al punt de fer junts una "tournée" : l'un contava, l'altre cantava. D'en Cayrol, l'Amic Vicens, n'apreciava la riquesa i la frescor de les imatges, i també el do teatral. El poeta-carnis-ser d'Espirà de l'Aglí li era més proper que no pas en Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol), l'escriptor-llibreter de Perpinyà que l'intimidava tot i li reconèixer una excel.lència d'escriptura, admirada a través dels poemes musicats per en Pere Figueres, el seu amic pontellenenc. És important recalcar aquest "posicionament", car li va ser, sempre, fidel.
Joan Pau Giné fou dual amb una cara tendresa ("Parla-me, diguis-me coses") i una cara revolta ("L'all-i-oli"). Dual com el seu heretatge familial : mare rossellonesa i epiciera, pare tarragoní i vinyater. Dual entre el català, llengua en la qual té gravades les seves cançons i el francès que no va mai abandonar en el seu treball artístic. Dual dins aquest rossellonès enfrontat d'una banda al francès (dominant) dels "Mestres educats" i d'altra banda al català (emergent) dels "normatius" (entre els qui, també hi ha, fatalment, alguns mestres educats) i que produí el document pedagògic anomenat "Els llibrets d'en Titella" (1980). (Dos amics d'en Joan Pau, Gerard Lopez i Esteve Sabench hi van col.laborar). Dual dins la manera d'actuar, individualista mes sempre disposat a treballar amb algú : en Cayrol, mes també la Maria Andrea i la Teresa Rebull. Dual entre un desig de "funcionarització" i de vida pagesa (el 1982 deixa el seu treball de mestre per fer una temporada de vinyater). Dual entre una reivindicació idiomàtica i un compromís polític amb sensibilitat ecològica forta ("Hi ha merda a mart"). Dual com la cohabitació d'en Frankeinstein i de la capuxeta roja dins la casa d'en Peret.
Dual també entre creació pròpia i organització de festivals (Bages : 1977, Elna : 1979, Marquixanes : 1981/2/3). Dual, per fi, entre l'ensenyament (pare de tres infants, li agradava molt ensenyar la mainada) i la cançó que solia treballar cada cop més atentament, i entre la cançó i la sofrologia (disciplina que descobrí el 1988) que s'apuntava, poc temps abans l'accident de la ruta que li costà la vida, a exercir professionalment a casa seva.
Aquest rosari de trets duals dibuixa el lliure pensador Joan Pau Ginè com a figura al.legòrica de la Catalunya Nord o, millor dit, com a figura mirall del poble. Joan Pau Ginè, "el merle rialler" desgraciadament desaparegut als 47 anys a l'alba de la maduresa del seu art.
Joan Pau Ginè, el nostre cantant identitari (cantant col.loquial o tribal, diran les males llengües) que feia "cançons de quatre sous" -així se definia ell mateix-, ens ha legat poques gravacions : 2 LP i 1 K7. Tanmateix guarden, preserven un tresor de mots i de sons, la brasa d'una llengua, de quan en quan mal cofada i girbida com ho és tota vida, mes llengua de la qual, ell no hauria volgut mai que se'n atudés del tot el caliu. Més minva la pràctica sociològica del rossellonès i més el capital Ginè esdevé preciós, referent i encantador. La major part d'aquestes cançons sobreviuen tanmateix dins la memòria de molta gent que les ha pogut sentir o que va conèixer Joan Pau en recitals.
Per cert, l'Any Ginè que, fans femenines i altres del malaguanyat trobador, dibuixen i estructuren
en motiu del desè aniversari de la seva mort (1993-2003), permetrà de retrobar, recuperar i realçar l'un dels pocs poetes, sinó l'únic que ha festejat -com Déu mana- el cuc i el xirment.
Fa massa temps ja, penseu pas, que tenim la bicicleta desbotada, apa nin! passa-me la pompa i endavant sus la pista dels somnis i dels jocs, de l'amor "nous deux" -almenys, i de la fantasia anarquista, temeruda i generosa.
Jaume QUERALT