Per
Joan-Lluís Lluís
(Versió reduïda del text publicat al n.10 de la revista Rockcol·lecció, dedicat íntegrament a Pascal Comelade. El publiquem amb l'autorització de Rockcol·lecció).
Fotografia cedida pel Correu de Ceret.
Pascal Comelade és un músic català nascut a Montpeller el 1955, el mateix any que Ornella Mutti, Bruce Willis i Homer Simpson. Aquell mateix any també, Peugeot sortia la seva primera DS negra per fornir un cotxe oficial al general De Gaulle quan tornaria al poder, tres anys més tard. A Montpeller, començaven els maldecaps de Pere Comelade i Eliana Thibault, encara que en aquella època en Pascal no havia adoptat el costum d'anar sempre vestit de negre i de fumar cigarrons un xic pudents.
Néixer a Montpeller com a fill d'un psiquiatre i d'una professora esdevinguda especialista mundial de la cuina catalana medieval pot portar cap a molts camins, més encara si els pares en qüestió es transformen en actors radicals de la causa catalana. Allotjar Lluís Llach a casa seva, pel que sembla, pot provocar seqüeles psicològico-identitàries. Rere la boina negra del pare i la trossa rossa de la mare, Pascal creixia en vitalitat, en curiositat i en insuportabilitat: proveu de tenir un fill que es dedica en cos i orelles a la música repetitiva tancat dins la seva cambra... Montpeller, on va passar la seva infància i la seva adolescència, no el va marcar gaire, tant aquesta ciutat és només un aparador rutilant d'un pretès estil de vida meridional, en realitat un tros de París llançat prop del Mediterrani. Si més no, des d'aquella mena de neutralitat cultural que hi impera, va poder triar-se la seva pròpia manera de pensar, de crear i va començar a teixir llargues llistes de personatges admirats o riguts: Joan Salvat-Papasseit, Robert Wyatt, Erik Satie, Joan Codormí, Bob Dylan, Joseph Pujol (el primer petòman), Pau Casals, Un Tal, Enric Casassas, Arsène Lupin, Ovidi Montllor, Gaston Chaissac, Salvador Seguí, Igor Wagner, Gerard Jacquet, Can, Salvador Dalí, Captain Beefheart, Marius Jacob, Jaume Sisa, Alfred Jarry, Toti Soler, Pretty Things, Joaquim Folguera, Richard Pinhas, PJ Harvey, Alexandre Deulofeu, Marcel Duchamp...
Per intuir millor aquest músic a partir d'aquesta llista, cal anar a mirar com va passar d'una composició un xic esquizofrènica dins la seva cambra a tenir admiradors al Japó i a Portugal, entre altres llocs. Un dia, va sortir de Montpeller i se'n va anar a Barcelona, la ciutat on va passar els millors anys de la seva joventut, els anys del rock la- ietà, dels pastissos de nata i de l'agonia franquista. Purs moments de plaer. Una ciutat que el va ajudar a estructurar la seva personalitat musical i ideològica. Abans de Barcelona ja passejava una aparència de marginal rugós, però a Barcelona capital es va obrir a tota mena de corrents. Va descobrir què volia dir ser llibertari i què implicava ser català. Dos valors que, en certs casos, podrien semblar paradoxals, però que ell conjumina amb tranquil·litat, com ho demostren algunes de les seves intepretacions. Per exemple la seva iconoclasta versió dels Segadors. Com Jimi Hendrix amb l'himne americà, Comelade distorsiona l'himne català, en regateja l'aspecte marcial i el transforma en cançó quasi infantil, però el toca, doncs l'assumeix...
En principi hauria de quedar clar: no es pot explicar res de Pascal Comelade si no es coneix la seva insaciable curiositat, i si no es té una idea del seu plasma ideolò -gic. Seria fàcil de dir que per saber què pensa, només cal escoltar les seves cançons. Però justament, no canta ni escriu cançons. Llavors, què? Com ho faríem per comprendre Bob Dylan si Bob Dylan hagués fet música sense escriure cançons ni cantar? I Pau Riba, i Léo Ferré, i Patti Smith, què en sabríem d'ells? És clar, els esperits astuts contestaran que John Coltrane tampoc no cantava, ni Tete Montoliu... Però el jazz, com ho ha explicat el mestre Comelade, el jazz a vegades només és patinatge artístic (virtuositat, elegància, performància física...). Bé doncs, Comelade diu coses sense cançons i sense cantar, i diu molt només amb els títols fins i tot quan semblen enigmàtics. Diu més que molts cantants que canten... Per exemple, per què interpreta Bella Ciao? Pel plaer de fer cantar "Bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao" al públic? Més aviat per dir que els italians han sabut fer viure un repertori popular juntament amb la cançó intel·lectual o comercial. I per dir, doncs, que els francesos han liquidat aquesta igua-litària diversitat cançonera.
Pascal Comelade és múltiple, complexe, contradictori però això, és clar, no explica res, o poca cosa, de la seva música. Des del seu primer disc repetitiu, molt repetitiu, Fluence, dels anys montpellerencs, fins ara, la ruta va ser per força zigzaguejant. Gràcies al seu gust pel marges, però també per aquest afany no gaire sovint confessat pels mons perduts. És a dir pel seu món perdut, el món de la infància, i si li'n parleu, segurament callarà. Però se'l pot veure a mercats de vell comprar-se capses d'indis i cow-boys, col·leccionar les imatges dels àlbums de xocolata Cantaloup-Catala o espolsar, abans d'emportar-se-la, una màscarra de Zorro dels anys setanta, encara embolicada dins el seu embalatge d'origen. Un emba-latge que no obrirà. D'aquest afany, almenys en part, li va venir la idea de muntar un grup de músics que tocarien només amb instruments de joguina. Però les joguines tenen límits tècnics que les fa sovint inaptes per a tocar-ho tot, i l'experiment es va acabar però en va quedar la idea central, la idea que fa de Comelade el que és : la mestria val menys que la sinceritat i millor ser modest però enginyós que virtuós però pedant. A partir de llavors les músiques made in Comeland seran inconfusibles.
Amb el piano literalment sota el braç, Pascal Comelade va exportar el seu repertori. Un repertori, s'ha dit cents de ve-gades, robat en part al patrimoni de la humanitat: Pau Casals, Kurt Weill, Bob Dylan, Ovidi Montllor, els Rolling Stones són les seves víctimes de primera fila. Així, com ho ha explicat sovint, posa tothom en un mateix peu i reivendica per les músiques catalanes els mateixos drets que tenen les altres músiques: ser escoltades sense prejudicis. Simultàniament, Comelade compon. Va enregistrar les seves músiques pròpies sobretot a partir del final dels anys vuitanta, poc abans d'instal·lar-se a Vernet. I així va esdevenir un dels músics més prolífics a la vegada dels Països Catalans i de França, amb un llistat de discos publicats que pocs són capaços de tenir al dia. Els crítics francesos dirien que per ell crear músiques és respirar, però no cal escoltar gaire els crítics francesos (Anècdota: un dia va explicar a un d'aquests periodistes el seu pensament llibertari i el seu lligam amb els Països Catalans. L'entrevista, va ser titulada així : "Ma patrie, c'est l'Espagne"). La seva ànsia de productivitat és també una manera d'homenatjar i d'integrar les files de l'Art Brut, aquell art fet per malalts tancats, per vells pagesos fadrins, per pastisseres avorrides, l'art sense art, la creació compulsiva amb cartó, amb guixos trencats, amb pedaços de tei-xits. Per això val millor no parlar-li de minimalisme, d'estructuralisme sonor o d'altres musicalismes intel·lectuals. Ell, culte i reflexiu, amb molts punts ideològics i morals que li dicten la seva conducta es reivendica també del país dels creadors pobres i sols.
Quan va començar a viure de la seva música, va intentar no descuidar aquest element primordial, font d'humilitat i de prolixitat. Viu de la seva música, però més pels drets d'autor que genera la utilització de temes seus per acompanyar reportatges de televisió o sintonies de ràdio, que per les vendes de discos que són al cor del que és molt més que els espectacles on pateix visiblement de donar-se a veure. Però té un públic que el segueix. Quan actua a Perpinyà, atreu patuelles de post-adolescents i de gent madura que ballen les seves músiques (ell fa com si no se n'adonés, té un xic de vergonya de fer ballar gent). Patuelles de francesos mundans també, que li accepten la seva obstinada catalanitat amb alguns qüestionaments, però els fa callar fent com sempre, tocant sense dir res. Pascal Comelade és un misteri per molts. Pascal Comelade és aquell que col·lecciona màscares de Zorro, però que no se les posa mai.