| Per jo la dona és
molt important dins la transmissió de la identitat, ja que
duran anys hem posat la dona dins un paper d'una persona que servia
nomès per fer la bugada, rentar plats, fer la cuina i cuidar
de la mainada: per canviar, donar menjar, o fer dormir els mainatges.
Pensi que si se'ls hi havia deixat més responsabilitats a nivell
de l'educació del dia dia li parlant la seva llengua li enseinyant
le seva història i la seva cultura ,pensi que no en seríem
pas on en som al nivell de nostra llengua i de nostra cultura aquí
a Catalunya Nord
Andreu
imprescindible, igual el paper de l'home. Belleu se podria parlar
d'unes dones i d'uns homes, perquè hom se pot plantejar si
la transmissió és una questió biològica
o cultural i política. De fa temps moltes dones ( i molts homes
) van tenir por que aprenent el català, les criatures no podrien
saber prou francès; actitud que encara avui dia perdura. hem
d'anar cercant prou dades concretes per treure unes conclusions
Francesc Pougault
La dona és l'element transmisor d'identitats i elements culturals
per a l'infant .
Aquesta és una funció genètica incorporada en
l'essència de l'ésser humà.
Això afecta a tots els elements com la moral, l'ètica,
la religió, les creences socials etc..
Qualsevol política en aquest sentit troba a travers de la dona
la seva més alta eficiència .
Tot ho demès és secundari i molt menys efectiu .
Som el que som en la seva més gran part per les nostres mares.
Per exemple d'aquí la importància que elles estiguin
temps amb els seus fills i no pas tan als kidergarden, escoles etc..
El temps de la mare és d'una qualitat especial.
Frederic Miralles
Si la qüestió plantejada és perquè sonin suament
els violins d'una peça romàntica, aleshores no em pengeu
aquestes línies!... La dona té un paper rellevant, òbviament,
en la transmissió de la cultura i la identitat. Però quina
cultura i quina identitat? Nombrosos estudis indiquen que en llocs on
hi ha contacte de llengües, i les dones aprenen la llengua de prestigi,
són elles molt més que els homes les qui abandonen la
llengua pròpia. Els homes tendeixen a mantenir la llengua pròpia
com a llengua d'alta solidaritat. ...Per altra banda, quina dona? A
les grans ciutats, si més no, cada cop més ens trobem
que els pares deixen els infants en mans de terceres persones, generalment
dones: o bé la clàssica filipina o sudamericana, o bé
al jardí d'infants. I en aquests casos, em torno a demanar: Quina
cultura i quina identitat?...Ep! Tot això no és la meva
opinió, sinó el que diuen els estudis sociolingüístics...
Miquel Strubell
Penso que la responsabilitat és compartida. L'infant aprèn
la llengua que sent parlar a casa, la que vehicula els afectes.
Fins i tot quan un o tots dos pares li parlen a ell en una altra
llengua. L'adquisició és passiva, però hi és,
i sovint sóc testimoni de com ha servit a molts i moltes per
recuperar la llengua de casa, un cop adults.
Em sembla també que no s'ha de culpabilitzar les mares (i
els pares) que van canviar la seva llengua per por del futur dels
seus fills. Se'ls va vendre molt finament, se'ls va fer creure que
si estimaven els seus fills els havien de parlar la llengua de l'estat.
Per a moltes i molts va ser difícil i dur. Aleshores no hi
havia estudis que demostressin que no era cert que el bilingüisme
fos nociu. Avui ens és més fàcil perquè
s'ha demostrat que el bilingüisme és positiu.
De les ridícules i els ridículs que van canviar o canvien
de llengua per preciosisme, no cal parlar-ne perquè no transmeten
res, ni llengua ni afectes.
Mirant cap al futur, sabent que ni amb autonomies ni amb descentralitzacions
els estats d'una i altra banda ens faran cap regal, mares i pares,
àvies i avis, ties i oncles... tots compartim la responsabilitat
de transmetre no només la llengua sinó també
tot el que l'acompanya, història, literatura, manera de fer,
manera de ser. Tots
compartim la responsabilitat de fer que la identitat guanyi terreny,
reclamant més espai per a Catalunya a les escoles, als mitjans
de comunicació... i parlant sempre català, és
clar!
Tots plegats ho aconseguirem! "Tots plegats"(recalco).
Núria Fabrés
Hem de prestigiar la dona catalana que no vol dir marginar les d'altra
procedència. Però en les nostres terres catalanes no hi
pot haver cap dona catalana menystinguda i totes han de tenir una bona
formació. La dona catalana ha d'alçar el cap i ser conscient
que ella, més que ningú, ens ha de transmetre el pensament català
una menera concreta de veure el món, ens ha de fer viva la nostra cultura,
ens ha d'ensenyar bé la nostra llengua mil.lenària, ens ha d'infondre
la fe hem de ser un poble creient, ha de cantar pertot arreu les mostres
cançons, ha d'ocupar càrrecs importants i ha de ser molt present
dins la política i dins l'Església voldria veure dones
president i dones bisbe. La dona és l'educadora per excel.lència
ha de fer homes lliures, responsables i feliços ha de ser mesella
envers els nouvinguts, acollint-los però exigint-los integració.
Ramon |