MANIFEST DEL CORRELLENGUA 2005

La flama de la llengua torna a ser entre nosaltres. El seu simbolisme és clar: som moles els que estimem la nostra llengua, que la parlem i l’escrivim, que la volem vehicle normal d’expressió en tot el territori, i que no admetem cap retall en el seu ús social ni cap atac a la seua unitat.

La Flama recorre els pobles i ciutats del País Valencià, del Principat de Catalunya, de la Catalunya Nord, de la Franja de Ponent, de les Illes i per Andorra i l’Alguer, deixant clar que la llengua és present a la literatura i a les comunicacions, a l’ensenyament i a les noves tecnologies. I que és llengua d’acollida per a les persones vingudes de països ben distints, amb llengües, costums i colors de pell ben diferents. A tots els fem patent la nostra solidaritat i els oferim el millor que podem aportar-los: la nostra llengua, la nostra voluntat d’acolliment a un país que pensem que és ja també seu.

En aquest sentit, l’experiència dels 25 anys dels Castellers de Terrassa és un exemple de la capacitat d’atracció de la nostra cultura. Un exemple que es pot generalitzar a totes les colles castelleres i al conjunt de la cultura popular i festiva del país. Per això és un encert dels promotors del correllengua que des del primer dia hagin vinculat la reflexió i el compromís en la defensa de la llengua amb la festa que és la pròpia de la cultura d’aquesta llengua. Per necessitat de tenir pinya i castellers de tronc i canalla, però també per vocació de tractar tothom amb els mateixos drets i obligacions, els castells figuren entre les activitats on és més directament evident que qui vol integrar-se en la cultura catalana no té en la llengua un obstacle sinó una porta oberta a la solidaritat i a la igualtat.

La nostra llengua és ben viva, gràcies a l’esforç de milers i milers de persones que així ho fan possible; però no es troba encara en la situació de normalitat que voldríem; pateix atacs, menyspreus i marginacions. Alguns, perquè les lleis no la defensen com caldria i altres, perquè hi ha gent a qui les lleis li importen ben poc, quan es tracta d’emparar els nostres drets.

No podem consentir que facen entrar la nostra llengua a Europa per la porta del darrere i no per on entren les llengües normals del continent. La comunitat lingüística catalana és prou important perquè sigui reconeguda com qualsevol altres idioma de la Unió que és oficial per gaudir d’un estat que el representa. Tampoc o podem permetre que no compti amb el reconeixement que es mereix en el territori que li és propi, en especial a les comarques del nord, sota administració francesa, on no compta amb cap tipus de dret, i on els nostres amics Castellers del Riberal vinculats a l’entitat Aire Nou de Bao estan certament fent, des de la normalitat més absoluta, una feina compromesa d’alt valor cívic, fins i tot al capdavant de la resposta popular contra la proposta de monsieur Frèche d’imposar el nom de Septimània, nom no ho oblidem de conquesta. Per això, exigim la plena normalitat als mitjans de comunicació, a les televisions, a l’etiquetatge, al cinema, en tots els àmbits de la vida pública i arreu dels Països Catalans.

Refermem el compromís de fer de la nostra llengua, en el present i en el futur, l’idioma normal del país. Una llengua unida i no fraccionada, encara que alguns així ho voldrien. Una única llengua catalana amb un nom clar, científic i universal, que no exclou els noms que li donem als diferents territoris. Com deia l’escriptor i filòleg valencià Enric Valor, “el nostre valencià, el català de tots”. Aquest és el compromís que reiterem una vegada més, davant de la Flama de la Llengua, que uneix les nostres terres i la nostra gent.